La realització de l’activitat de la deriva i la introducció teòrica a l’art urbà ha fet canviar la nostra concepció sobre què és caminar.
En primera instància, per a nosaltres, el fet de caminar suposava el poder desplaçar-se d’un lloc a l’altre amb algun objectiu o intencionalitat. Aquesta seria la concepció de caminar com a habilitat motriu bàsica, innata i necessària per a la supervivència.
En un plànol menys prosaic vam desenvolupar una nova visió del caminar com a recorregut per la vida. En aquest recorregut anem transformant (o no) la nostra concepció del món, les nostres creences, els nostres coneixements... Aquest caminar tant pot ser individual com col·lectiu. En aquest cas, però, mai sembla que arribem a un objectiu. De vegades ni tan sols sembla que avancem: més aviat caminem en cercles, tornant sempre al punt de partida, o una mica més enllà, però entrebancant-nos cada cop amb les mateixes pedres...
Llavors vam entrar en contacte amb el caminar com a experiència estètica, i aquí va ser on es va desenvolupar una nova concepció per a nosaltres. La deriva ens va fer enfrontar-nos amb la nostra manera de desplaçar-nos per l’entorn sense prendre’n consciència, sense percebre’n realment res. La familiaritat amb l’espai que recorrem a diari, fa que no ens parem a analitzar-lo i qüestionar la seva qualitat (De Sousa, 2002).
Henry Thoureaux ja va fer una al·legoria del caminar com a experiència estètica i modus vivendi. A la seva obra del mateix nom, concebuda en un principi com a conferència, ell ja “denunciava” com n’estàvem de lluny les persones civilitzades de la natura i els boscos. A finals del segle XIX, quan l’autor va escriure el seu llibre, la majoria de les persones ja caminava desconnectada de l’entorn. “En el curso de mi vida me he encontrado sólo con una o dos personas que comprendiesen el arte de Caminar, esto es, de andar a pie; que tuvieran el don, por expresarlo así, de sauntering (deambular)”. (H.D. Thoureau, Caminar, 1861). El caminar de Thoureau està dirigit al gaudi de la mateixa activitat, a la connexió amb la nostra essència i la natura que ens envolta.
Però el caminar com a experiència estètica (i educativa), no pot consistir només en un vagarejar pel plaer de fer-ho. Cal tenir un objectiu determinat. En aquest cas, observar l’entorn per poder-lo analitzar i, a partir d’aquí, transformar-lo.
Durant el nostre sautering per Girona vam haver de parar atenció a determinats aspectes que ja ens van donar per avançat. Així, vam sortir al carrer amb l’objectiu concret de captar diferents qüestions que possiblement mai se’ns hauria passat pel cap observar: els conflictes entre espai públic i urbà, entre l’home i la natura, els espais degradats o en desús... I no és que no els percebem, és més aviat que no els posem nom i tampoc ens plantegem que es puguin canviar.
Sense aquestes pautes prèvies tampoc no hauríem tret res en clar del nostre caminar. Un cop preses les imatges, calia posar-les en comú, analitzar-les, reflexionar-hi al respecte i pensar què es podria fer per canviar allò que no ens hagués agradat.
Segons De Sousa (2002), els ciutadans som analfabets visuals que necessiten d’uns mínims coneixements d’estètica per poder actuar sobre el seu entorn. Aquests coneixements han de ser tant formals (poder analitzar de quina manera s’interrelacionen els diferents elements que conformen l’espai, les proporcions, l’equilibri, etc.), com el significat. Aquí entrarien factors més de caire socioeconòmic, cultural i d’interessos polítics i econòmics. A la nostra deriva s’han posat sobre la taula aquests dos factors: hem analitzat les relacions entre els diferents espais i els factors culturals, socials i econòmics que hi tenen a veure.
Creiem que el fet de desenvolupar aquesta capacitat d’anàlisi de l’entorn pot ser una bona manera de fer prendre consciència els alumnes d’aquests factors que exerceixen la seva influència sobre l’espai en què viuen. Imaginem, sobretot, nens i nenes de zones marginades treballant colze a colze amb la resta de la comunitat per fer canvis al seu barri.
Imatge: Qui ens vindrà a veure?
Aquest caminar estètic també ens ha fet adonar de com pot canviar la nostra percepció de l’espai segons l’estat d’ànim, el moment del dia, l’estació de l’any. A El cuaderno del paseante, Mª Jesús Agra explica com hi ha diferents mirades i concepcions de percebre la ciutat (2007). Nosaltres mateixes ens hem fet conscients de com una mateixa imatge pot canviar el seu significat segons des de quin punt de vista te la miris. Així, un espai en desús com el de la foto, pot convertir-se en un racó enyorat de companyia, en una demostració de la nostra cultura ràpida sense temps per aturar-se a descansar, o en un lloc perfecte per plantejar una activitat artística transformadora.
Finalment comentar que l’art de caminar pot ser una bona eina metodològica per acostar els nostres alumnes a l’art públic. A la seva vegada, l’art públic suposa un mitjà per a l’educació estètica que ofereix diverses possibilitats: forma el ciutadà per l’experiència estètica i el posa en situacions de criticar-la i jutjar-la(...); serveix per millorar la qualitat ambiental, es pot utilitzar per transformar temporalment un lloc o per preparar un esdeveniment i crear un canvi en la percepció que té el ciutadà sobre un lloc determinat (Cruz Arrillaga, 2001). Com diu aquest autor, l’ensenyament actual de l’art ja no està tan enfocat en l’estudi dels clàssics, sinó que ara “ la practica artística és com una activitat social que ofereix la possibilitat de comunicació i modificació de relacions humanes”. L’escola hauria de treballar l’entorn, la utilització de l’obra, les funcions que fa, els significats socials, polítics, les institucions promotores i els seus interessos i la pròpia intenció de l’artista. Tot plegat amb l’objectiu d’acostar els alumnes al seu entorn d’una manera conscient i intencionada, per promoure’n la capacitat d’observació i anàlisi crítica, la possibilitat de transformació de l’espai públic i la creació de comunitat i sentiment de pertinença.
